|
12/05/2004 XAVIER GARCIA. El
pròxim dia 22 -com tothom sap i és profecia- es produirà a
Madrid el casament reial tan esperat. El mateix dia, a Jaca,
s'esdevindrà una altra reunió sentimental, i simbòlica, una
mena de casament fluvial entre els rius Aragó i Ebre,
representat el primer, afluent del segon, per la gent que al
Pirineu aragonès ha resistit les envestides dels grans
pantans realitzats i previstos per totes les administracions
centrals de fa 50 anys, i representat el segon -l'Ebre- per
la gent de la plataforma en la defensa del riu i, més
concretament, pel seu portaveu en la seva darrera batalla de
tres anys i mig, Manolo Tomàs. L'associació Río Aragón li
atorga aquest dia el premi Venero pels seus anys de combat
contra les obres hidràuliques faraòniques del centralisme
governamental de tots els temps polítics: del franquisme
falangista i tecnocràtic al neofalangisme liberalitzador del
PP, passant pel conservadorisme modernitzador d'UCD i CiU i
el jacobinisme desregulador del PSOE dels seus primers
catorze anys de poder.
És evident que tot el país
televisiu i televisat estarà pendent de l'enllaç matrimonial
del successor de l'actual monarca i que molts pocs, en
comparació, assistiran a l'entranyable unió simbòlica i
sentimental que es produirà a Jaca entre la gent de la part
baixa de l'Ebre -representada per Tomàs- i els homes i dones
del Pirineu d'Osca (els de Yesa, Artieda, Santaliestra i
Biscarrués), que, tan bravament també, s'han enfrontat al
mateix espoli hidràulic que representaven els embassaments
que el PP projectava en el pla hidrològic, ara derogat. Tot
plegat és una llarga, llarguíssima història, que els
catedràtics saragossans Pedro Arrojo i Francisco Javier
Martínez Gir han explicat ja en infinitat d'articles,
estudis i alguns llibres, de la mateixa manera que, de part
catalana, ho han fet igualment l'enginyer tortosí Josep M.
Franquet, l'ecòleg barceloní Narcís Prat, el biòleg del
Delta Carles Ibánez i l'hidrogeòleg rapitenc Antoni Canicio.
Després de mig segle de
polítiques hidràuliques dominades pel centralisme més
absorbent, per la visió empresarial més interessada, per la
desídia i la incompetència funcionarial i per uns consums
d'aigua dominats per la idea d'una oferta que es feia passar
per inesgotable, arribem amb retard, però hi arribem, al
moment en què tots hem de capgirar els esquemes amb què hem
actuat fins ara. Si aquesta última envestida sobre l'Ebre
que ha suposat el PHN del PP s'ha pogut aturar i encarrilar,
els criteris de la nova cultura de l'aigua, ha estat perquè
-juntament amb la raonada oposició científica-, durant
gairebé quatre anys, milers i milers de persones s'han
plantat als carrers per exigir la fi del comerç amb els
recuros que ens permeten la vida.
La festa que el 22 de maig
se celebrarà a Jaca, amb la fusió simbòlica entre les valls
de l'alta muntanya aragonesa i les vastituds al·luvials del
Delta, vol reconèixer aquesta llarga epopeia de resistència
i esperança populars i proclamar que la diversitat i unió
humanes es produeixen igualment en els espais de la
naturalesa, per la qual cosa la pèrdua en diversitat
biològica dels paisatges, deguda a grans obres sovint
innecessàries, té conseqüències directes i fulminants sobre
l'estabilitat de les comunitats humanes, sobre aquests
paisatges. Tot plegat, per a tots, és una gran lliçó: no
podem, per ambició, tenir interessos innobles o ignorància
criminal, anar contra la fragilitat de la terra, de l'aire o
de l'aigua. És gràcies a aquesta fragilitat que es produeix
i reprodueix la vida, de la qual tots som deutors.
Però si hem guanyat aquesta
batalla, no hem guanyat, ni molt menys, la guerra contra la
destrucció. Caldrà l'aplicació exigent dels criteris de la
nova cultura de l'aigua, que vol dir dotar els rius de prou
cabal, democratitzar les confederacions, sancionar els
incompliments de les hidroelèctriques, permetre l'arribada
de sediments al Delta, aturar els grans pantans i els
urbanismes descontrolats, reconvertir els regs agrícoles i
procedir a un gran procés de depuració. |